L’amic lisboeta ens va portar a escoltar fados en una taberna do Bairro Alto. Si ens el trobessim en algun carreró de per aquí, aquell local no passaria de tuguri portuari. Les portes eren fustots dobles mal tallats, sense cap rètol ni avís. En arribar, ja estava absolutament ple, només ens vam poder apretar contra la porta. Un vell arrugat amb una sola dent ens mirava divertit. Un cigarro liat mig despenjat del llavi, deixava un rastre de cendra per on el vell girava el cap. Una noia amb texans i samarreta blanca canatava molt concentrada i apretant les celles, sense micròfon. Al seu costat un home de 53 anys (ni un més ni un menys) tocaba la guitarra (o la viola?) vestit de negre rigoròs. Després vam marxar i en un altre bar vam beure absenta mentre menjavem “churisau na bras”. Vam veure moltes més absentes i moltes altres coses en aquell bar i en d’altres, on la gent parlava un portugues perfectament comprensible (eu gusto da sonoridade do portugues). En sortir dels llocs, efectivament com manen els cànons, el fanals es reflexaven en els adoquins primorosament tallats per artesans asseguts en estranyes contorsions. Erem a l’octubre i havia plogut. L’endemà, de manera inexplicable (o millor dit, meravellosa) la ressaca va ser gairebé imperceptible.
1 comentario:
L’amic lisboeta ens va portar a escoltar fados en una taberna do Bairro Alto. Si ens el trobessim en algun carreró de per aquí, aquell local no passaria de tuguri portuari. Les portes eren fustots dobles mal tallats, sense cap rètol ni avís. En arribar, ja estava absolutament ple, només ens vam poder apretar contra la porta. Un vell arrugat amb una sola dent ens mirava divertit. Un cigarro liat mig despenjat del llavi, deixava un rastre de cendra per on el vell girava el cap. Una noia amb texans i samarreta blanca canatava molt concentrada i apretant les celles, sense micròfon. Al seu costat un home de 53 anys (ni un més ni un menys) tocaba la guitarra (o la viola?) vestit de negre rigoròs. Després vam marxar i en un altre bar vam beure absenta mentre menjavem “churisau na bras”. Vam veure moltes més absentes i moltes altres coses en aquell bar i en d’altres, on la gent parlava un portugues perfectament comprensible (eu gusto da sonoridade do portugues). En sortir dels llocs, efectivament com manen els cànons, el fanals es reflexaven en els adoquins primorosament tallats per artesans asseguts en estranyes contorsions. Erem a l’octubre i havia plogut. L’endemà, de manera inexplicable (o millor dit, meravellosa) la ressaca va ser gairebé imperceptible.
Publicar un comentario